diumenge, 24 d’octubre de 2010

LA MAR DE MACA

Correm cap a la platja, et dic que t’he d’ensenyar quelcom; correm. Em segueixes agafada de la mà. El vent acarona suaument els teus cabells, t’has tret les ulleres i finalment puc veure l’intens color dels teus ulls. Seguim avançant i per fi, arribem a peu platja. De sobte, em frenes i comuniques la negativa de seguir caminant. No et vols embrutar les sabates: - “amb aquestes no, no en tinc cap més”-

Em faig petit i trec el peu de la sorra. Preguntes que era i no t’ho vull dir. Empesa per la curiositat demanes que t’hi porti. - “Ara no puc”.- Ens en tornem, començo a mirar a tot arreu, intento evitar qualsevol contacte amb els teus ulls. Dels meus en cau una petita llàgrima. Ara el vent segueix fent dansar els teus cabells, i, a més a més, ajuda a eixugar-me la petita gota salada que suaument he deixat caure galta avall.

Ho tenia tot pensat:

“Entravem els dos, agafats de la mà, ja he vist el lloc, allà davant, una mica més a la dreta d’on hem trepitjat per primera vegada la sorra. Envoltats d’arena ens aturem vora mar. Suaument tanques els ulls i em fico darrera teu. A cau d’orella xiuxiuejo que escoltis el mar i no els obris fins que ho creguis convenient. Ara, el vent, suau, ens envolta a tots dos. El sol, paulatinament es va allunyant, no obstant, segueix escalfant-nos el suficient per contrarestar l’humida brisa.
Abraçats, et sento, em sents, sentim el mar, el sol, la sorra i l’aire; finalment el nostre voltant es paralitza i ho puc pronunciar: t’estimo.”


© Senén Escoda

1 comentari:

monica ha dit...

Un text amb molt de sentiment. I una foto que juntament amb totes les que tens penjades són molt maques i transmeten cadascuna algo d'especial:)